Per Queralt Morral Bisbal
“El Mediterrani ha influït molt en la meva música: el sol, un color que potser no és ric en matisos, però és molt clar. La llum, en l’aspecte tímbric de la meva obra, la veig present. Diguem-li impressionisme, la qüestió és que jo em sento molt bé amb aquest color, i ho atribueixo a la llum del camp de Tarragona i del Mediterrani en general.” (Joan Guinjoan)
Joan Guinjoan (Riudoms, 1931 – Barcelona, 2019) és una de les figures més destacades de la música contemporània espanyola del segle XX. Fortament compromès amb la realitat social i cultural del moment, ha resultat un eix imprescindible en el desenvolupament i la divulgació de la música contemporània a Catalunya i més concretament a Barcelona.
Nascut en una família de pagesos, Guinjoan va viure la seva infantesa i adolescència tot compaginant els estudis a l’escola amb la feina dura i incessant al camp. Ell mateix expressava que això va marcar el seu caràcter, tenaç i treballador, que més endavant es faria evident en la seva trajectòria musical. També va marcar significativament el seu arrelament a la terra, a Riudoms i a la seva gent.
El primer contacte que Guinjoan va tenir amb la música va ser gràcies a un acordió que li van regalar al seu cosí quan era un adolescent. Guinjoan, que aleshores tenia 14 anys, es va interessar immediatament per l’instrument i va començar a tocar-lo d’oïda tot traient peces de ball que estaven de moda en aquell moment.
Cada vegada li agradava més tocar i aprofitava qualsevol pausa en les seves tasques al camp per practicar. La seva família creia que l’acordió seria una distracció passatgera per a Guinjoan, però ell estava entusiasmat i va insistir que volia rebre lliçons. Finalment, el van portar a Reus amb el mestre Fructuós Piqué i aquest li va aconsellar que deixés l’acordió i que comencés la carrera de piano, ja que va veure qualitats en el noi i va decidir que podria desenvolupar-se millor com a músic amb el piano.
Per contextualitzar aquest fet, cal mencionar que el desenvolupament de l’acordió com a instrument de concert es va realitzant durant tot el segle XX i que encara avui està en constant evolució. També cal destacar que en aquell moment no estava gaire estesa la concepció pública de l’instrument com a eina per interpretar música culta, ja que la importància que l’acordió ha tingut en la música popular i els prejudicis que això ha comportat, pel que fa a la comprensió de la diversitat de repertori que es pot interpretar amb ell, ha dificultat la inclusió de l’instrument en l’àmbit de la música clàssica durant aquests anys.
Joan Guinjoan va estudiar piano amb el mestre Piqué des de l’any 1947 fins al 1952, moment en què va entrar al Conservatori del Liceu per estudiar la carrera de piano amb el professor Alexandre Ribó. En aquell moment, Guinjoan deixava enrere el que en un principi havia de ser la seva ocupació, ja que ell era l’hereu de les terres familiars i havia de fer-se càrrec de la finca, però la música havia irromput amb força a la seva vida, i ja havia decidit traslladar-se a Barcelona per començar a construir el seu futur com a intèrpret, ell volia dedicar-se a la música.
L’any 1954 va ingressar a l’École Normale de Musique de París. Allà va estudiar piano amb Charlotte Causeret i Jules Gentil, que li van proporcionar una base tècnica important. Durant els anys que va viure a París (fins al 1960), Guinjoan va treballar en diferents locals per poder subsistir: tocava a Au Père Tranquille o a Pigalle, llocs on s’interpretava música de ball. Guinjoan reconeixia que tocar en tots aquests ambients va ser una experiència molt beneficiosa per a ell com a persona i com a compositor, ja que li va permetre conèixer una variada gamma de gèneres dins de la denominada música lleugera, fet que va enriquir la seva extensa i variada obra. Va ser també en aquesta època quan va descobrir l’ambient extraordinari de la ciutat francesa.
Durant aquests anys a París, Guinjoan va anar desenvolupant un interès per la composició. El 1954 ja havia creat la seva primera obra per a piano, Melodía exótica. El 1960, ja decidit a dedicar-se exclusivament a la composició, Guinjoan va estrenar al teatre Pérez Galdós de Las Palmas la seva obra Suite op. 1 per a piano.
El 1960, al tornar a Barcelona, Guinjoan va conèixer a Frederic Mompou, compositor català que després d’escoltar algunes de les seves obres va organitzar un patronat de mecenatge per ajudar-lo a poder continuar treballant en el camp de la composició, això li va permetre estudiar composició amb Cristòfor Taltabull. Guinjoan reconeixia que Taltabull va ser una persona providencial per a la música a Barcelona en aquells anys en els que les fronteres culturals d’Espanya eren impermeables. Gràcies a ell va arribar l’avantguarda musical europea, ja que era un gran coneixedor de l’Escola de Viena, de Webern i de Schönberg. A Barcelona, Taltabull va atreure al seu voltant un conjunt de joves compositors que es convertirien en les referències més contrastades del moment (Josep Maria Mestres-Quadreny, Josep Soler, Xavier Benguerel, Jaume Padrós, etc.). Guinjoan va trobar en Taltabull la seva primera formació com a compositor, ja que totes les obres que havia creat fins aleshores eren fruit d’un desenvolupament autodidàctic de les seves idees musicals.
Decidit a aprofundir els seus estudis de composició a la Schola Cantorum, Guinjoan va tornar a París per estudiar amb Pierre Wissmer (composició i orquestració) i Edmund Pendelton (direcció orquestral). Va ser durant aquest període en el que Guinjoan, a més de comptar amb la formació acadèmica de tendència musical bastant tradicional de la Schola Cantorum, va tenir l’oportunitat d’acostar-se a altres tipus de música, com l’avantguarda musical impulsada per Xenakis, Berio i Stockhausen.
Va tornar a Barcelona el 1964, moment a partir del qual s’establiria definitivament a la ciutat comtal i on emprendria nombrosos projectes per al desenvolupament de la música contemporània. Joan Guinjoan ha resultat ser una figura completament polifacètica en el món de la música i un gran emprenedor. Intèrpret, director, crític musical i compositor, va estar sempre fidelment compromès amb la realitat política i social del moment per desenvolupar i difondre la música contemporània en tots els àmbits.
Joan Guinjoan va ser un compositor únic i clarament versàtil. El seu catàleg abasta des d’obres per a un sol instrument fins a obres simfòniques, tot passant per música de cambra, música escènica, música electrònica i música incidental.
Sons de la terra és el resultat de la represa de contacte que Guinjoan va tenir amb l’acordió. Després de conèixer a l’acordionista Iñaki Alberdi, aquest li va proposar compondre una obra per a acordió sol. A partir d’aleshores, Guinjoan es va posar a treballar en una obra que va concebre com un divertiment, un experiment per a ell. Es tracta d’una obra amb estructura de tema i variacions, el tema principal de la qual és una melodia popular catalana.
L’obra es va estrenar el 12 de novembre de 2008 a l’Auditori Caixa Catalunya a la Pedrera, en un concert que formava part del cicle dedicat a la música de Guinjoan impulsat pel III Festival de Música Contemporània de Barcelona. L’obra estrenada aleshores presenta algunes diferències respecte a l’obra que es va donar per acabada el 14 de juny de 2011 després d’un treball de plena col·laboració entre compositor i intèrpret.
El títol de l’obra (Sons de la terra) ens porta la imatge del jove Guinjoan tocant l’acordió a un Riudoms envoltat de terres de cultiu. Aquests sons de música popular de ball es barregen amb el paisatge assolellat del Baix Camp i ens transporten al passat del compositor, a la seva llar i al seu primer contacte amb l’acordió. El subtítol de l’obra (Variacions sobre un cant popular) ens desvetlla no solament la forma general de l’obra, sinó també el caràcter i l’essència melòdica d’aquesta.
Referències
García del Busto, José Luis (2001). Joan Guinjoan: testimonio de un músico. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores.
Fernández García, Rosa María (2006). Aspectos configuradores de la música guinjoaniana. Barcelona: Recerca Musicològica núm. 16.
Fernández García, Rosa María (2001). La obra del compositor Joan Guinjoan (Tesis doctoral). Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona.
Güell, Xavier & Casanovas, Mercedes & Viñamata, Agueda (2008). Joan Guinjoan 2008. Barcelona: Música al Límit
Orquesta y Coro Nacionales de España (2012). Carta blanca a Joan Guinjoan. Madrid: Fundación Juan March